divendres, 23 de setembre del 2011

E FOSC… E NEGRE NIT…

Avui he fet la darrera escalada a coll de Bruc del vespre de la temporada… Com ja vaig dir fa uns quants posts… només em falta pujar al Sagrat Cor per Coll de Bruc amb els ulls tapats. Avui he pujat de clar… però he baixat negre nit, un vespre pata negre. He sortit a ¾ de 8 del vespre i quan he arribat a Coll de Bruc es ponía el sol. A dalt del Puig Cornador (Sagrat Cor pels religiosos, hi ha una ermita del sagrat Cor de Jesús al cim, però la muntanya es diu Puig Cornador) he vist un color taronja fosc a la zona de vall ter, el sol deia fins demà i unes llumetes especialment boniques al golf de Roses, el bonic perfil del Montgrí i un Besalú viu, que prepara la Festa de Sant Prim i Sant Felicià. No m’he pogut estar de contemplar tant bonica estampa, que si bé estic molt acustumat a veure, en aquest horari de l’adéu del sol era realment preciosa. Quan he tirat avall pel corriol ja era tot fosc… arribat al collet de la Serra on agafes la pista encara hi había llum i gas a la burra fins a la cruïlla del collet de les tres pedres. Creieu-me, al mig de la trialera de l’ametller no veia tres a cavall d’un burro i anava a tota castanya, anar traçant, quasi per intuició un camí que conec de memoria, era extraordinari, he estat a punt de fotre’m de llorus, però he arribat a l’ametller i la claror, bé, una mica més de visibilitat al sortir del bosc m’ha fet baixar ràpid per avall. Tot i així m´he fotut a terra just abans d’arribar a Mas Pitre (ja negre nit) amb molta sort… un pelat al junei i ja està. Al pont vell quasi atropello a un turista que em diu: las luces carai ! Collons, potser si tindré de preparar el llum i un timbre, tot i que per esquivar als turistes aniría millor un timbal… Potser tindre de matinar i llevar-me a les 7 del matí per pedalar… em fot mandra tu, demà carregaré la batería del llum.

 oju paligru amb els turistes, n'hi ha que van carregats amb bala !

dijous, 15 de setembre del 2011

ENS HA DEIXAT WALTER BONATTI, EL PETIT DRU HA QUEDAT ORFE


Ahir ens va deixar Walter Bonatti. Va morir a Roma als 81 anys. Quan vaig engegar aquest blog li vaig posar el nom de la muntanya més emblemàtica, bella i espectacular que mai he vist: el Petit Dru, enclavada a la vall de Chamonix al Massís del Mont Blanc i que fa de vigía de l'agulla Verta. A la dècada dels 90, quan encara no sabia que era una bicicleta el meu món era l'escalada. Precisament un estiu amb la idea d'escalar el Petit Dru per la difícil directa amercana vaig poder visualitzar la bellesa del Pilar Bonatti al Dru. Sens dubte una escalada que va marcar un abans i un després en les escalades de dificultat. En Bonatti i va pujar amb 5 vivacs i en solitari. Coses de la muntanya, aquell estiu dels 90 va caure un bloc de dimensions descumunals a la pared oest dels Drus (l'equivalent a un camp de futbol) o sigui que no eren quatre pedres... la meva ilusió d'ascendir al Dru es va esvair, d'altre banda vam poder fer una meravellosa escalada a la cara Est del Grand Capucin, també escalada per Bonatti als anys 50. També va ser Bonatti qui em va engrescar a escalar en solitari, amb la seva peculiar tècnica de nusos que va utilitzar al Dru, i així vaig fer-ho en dues ocasions a la pared Nort del Barbet (amb un biker de pages de testimoni) una tècnica de descàrrega d'adrenalina de dimensions incalculables... Estic trist, un mite de l'alpinisme ens ha deixat, un paio que va escalar net i sense trampes i va ensenyar al món que l'escalada es podia fer amb una tècnica apurada i sobretot neta i lleugera.
Us recomano el llibre Montañas de una vida de Walter Bonatti.
En pau descansi.
 L'espectacular pared oest dels Drus i la línia de Bonatti al pilar sud

dilluns, 12 de setembre del 2011

5ª DESFRENADA... L'ENDEMÀ

Ahir no vaig poder participar, és el que passa quan ets un dels més de 50 voluntaris de l'organitazació, però...
avui he flipat com un nen petit amb la Nintendo nova! Ja havia fet el circuit llarg de la desfrenada en diverses ocasions: buscant camins, estassant, amb vehicle i un parell de cops pedalant, però mai l'havia fet amb els camins nets d'erijols i romagueres. He sortit a les 9 del matí i m'he dit, depen de com estigui a basses de bet (primer avituallament d'ahir) faré la curta o la llarga, per si de cas he pujat a coll de Bruc sense apretar massa. Quan he vist el camí abans d'arribar al primer avituallament m'he escalfat, estava tant xulo, fresat i ben parit que he fotut gas a la burra i cap a la llarga. Llavors m'he dit, de passo potser treuras alguna cinta que hagi quedat més amagada i de paso verificar que no hi ha cap bici estimbada ni cap cadàver a la trialera de cugulera. Quatre peus i el salt a peu evidenment (per cert, la llosa tenia raó en Mañas i s'ha de passar pel mig, gràcies nen) He travessat el riu com un llam i quan em quedaven 3 metres per arribar a l'urilla flipava tant d'aconseguir travessar el riu pedalant que m'he futut tot llarg a dins el riu (el telèfon a sobreviscut de miracle gràcies a un secador de cabells quan he arribat a casa) La pujada al Guilar... eterna, he posat el plat petit al primer tram dret i tot seguit a la paella que s'ajau un xic he canviat i gas. Un cop a la trialera he estat a punt de fotre'm de llorus a la xicane, he posat un peu i he encarat bé la bici i n'ha fent. El circuit està net de cintes a excepció de la trialera del Guilar que ja es netejarà aquesta setmana, cap bici estimbada, cap bidó, he recollit 2 gels i res més, ah! i cap cadàver.
Temps: 2: 27 hores
En Marc Olivet de Pedal Maià, primer classificat de la volta curta, quan va arribar em va dir: estic fos... collons! no m'estranya, 22 km en 1:01, una màquina !